divendres, 5 de desembre del 2008
Solitud
Es una novel·la modernista perquè coinsideix amb
les caracteristiques propies de les novel·les modernistes.
La protagonista s'enfrenta a un nou mon hostil i desconegut
per a ella.
Continuament els espais són molt simbólics i condicionats
amb els sentiments de la protagonista.
El personatge de l'Ànima, es un exemple de personatge violent.
Sovint se expresan els sentiments de la protagonista i se li donen
molta importancia.
Si que surgeixen moltes vegades temàtiques misticoo-religioses
com per exemple el personatge de Sant Ponç.
El noi enfermat apunt de morir es una clara evidencia de realitat crua.
El personatge del pastor es un exemple de utilitzacio de la llengua
popular de aquest lloc i època.
divendres, 28 de novembre del 2008
Article "la vanguardia"
Titulada Llibre Blanch, una bonica col·lecciò de poesia.
Per fasilitar-vos la lectura us dire on es troba l’article, es al principi de tot adalt a l’esquerra.
Espero que us agradi.
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1904/06/17/pagina-4/33379352/pdf.html?search=victor%20català%20solitud
divendres, 21 de novembre del 2008
divendres, 14 de novembre del 2008
Vocabulari
Exvot:Do fet a Crist, a la Mare de Déu o a un sant en compliment d'un vot o en record d'un benefici rebut, consistent en un objecte (ciri, llàntia, fotografia, etc.) que hom penja a la paret o al sostre d'una capella o un temple.
divendres, 24 d’octubre del 2008
Resum pagina 13
La fallida de la passió amorosa viu al marge de les necessitats vitals i del sentit de justícia.
En el romanticisme dramàtic, creació de personatges centrals contrasten amb un inadecuat i inversemblant. Els protagonistes assolien complexitat de registre psicologia més rica i diversa.
Obres com "La festa del blat" i " En polvora" planteixen conflictes de la societat.
La tendencia a posar per endevant les passions i els greuges no acaba d'emmotllar-se.
A través d'alguna tragedia com "La boja" es va ensinistrant en la descripció de la realitat.
Maria mercè Marçal
Biografia
Maria-Mercè Marçal neix el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a Barcelona. Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on ella es considera sempre originària. Sempre recordarà els orígens de la seva família, establerta al camp i dedicada a la vida de pagès. És principalment el seu pare, que havia arribat a iniciar estudis universitaris en la seva joventut, qui l'estimularà cap a la cultura. Estudia el batxillerat a l'Institut de Lleida, després d'haver obtingut una beca. De ben jove comença a escriure els primers poemes, tot i que en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó comença a escriure els primers versos en català. El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat. Es llicencia en Filologia Clàssica. Del 1969 al 1971, viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes. Passa una etapa qualificada per ella mateixa com a "mística", on pren contacte amb comunitats cristianes de base i dóna classes a grups obrers. El 1972 es casa amb el poeta Ramon Pinyol Balasch. Aquest casament suposa, en paraules seves, "un canvi molt radical en la seva vida". Abans d'acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l'època. Durant la dècada dels setanta —una etapa especialment intensa des del punt de vista personal i col·lectiu— participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que neix amb la voluntat de publicar sobretot poesia i per on passen escriptors aleshores joves com Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, i editors com Àlex Susanna i Miquel Alzueta, a banda de promoure la descoberta de Miquel Martí i Pol com a poeta i de donar suport a empreses de traducció tan importants com la de les Faules de la Fontaine i el volum de Les Flors del Mal, de Charles Baudelaire, a càrrec de l'escriptor Xavier Benguerel. El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Immersió que inicia el novembre de 1976 quan s'afilia al PSAN i forma part del comitè executiu, càrrec pel qual és reelegida en el primer congrés del partit el març de 1978. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions. El 1979 forma part de les llistes del PSAN en les eleccions per la circumscripció de Lleida. Aquest mateix any publica el segon poemari, Bruixa de dol, i el seu nom es comença a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes. Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets. També participa en el muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda, a càrrec del grup de Teatre Bruixes de Dol, nom inspirat en el seu poemari. Alguns cantautors del moment s'interessen per la seva obra i en musiquen alguns poemes. És el cas de Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà. Els anys vuitanta s'inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985). Aquest segon treball li val el premi López-Picó. D'aquest període, també és Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana. Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare. També és important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, en col·laboració amb Monika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. També conrea esporàdicament l'assaig literari en articles i conferències. Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil, conjuntament amb Glòria Puig, amb el conte "La disputa de fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada". La narració "Viratges, reminiscències", inclosa en el llibre Barceldones, suposa una de les seves primeres incursions en el món de la narrativa. Això l'anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien, fruit de la fascinació que al llarg dels últims anys ha exercit sobre ella Renée Vivien, escriptora anglesa d'expressió francesa que va viure a París a principi del segle XX. Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el primer dels quals és el Carlemany (1994), però el segueixen el Premio de la Crítica (1995), el premi Crítica Serra d'Or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució de les Lletres Catalanes (1996). Representa també la seva consolidació com a narradora, tot i la seva classificació inevitable com una de les poetes més reconegudes de la literatura catalana dels últims temps. No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, progressivament, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari. En els últims anys de la seva trajectòria, impulsa la creació del Comitè de dones escriptores dins el Centre Català del PEN, arran de la fundació d'aquest moviment femení internacional el 1992. Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora. Entre molts homenatges dels col·lectius i associacions amb els quals havia col·laborat, el 28 de novembre del 1998, la població d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell) inaugura una escultura en record seu, obra de l'artista Xavier Marcè.
divendres, 17 d’octubre del 2008
El modernisme es coneix a d'altres països com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Modern Style (a Anglaterra),Tiffany (a EUA) Jugendstil (a Alemanya), Sezessionstil o Wiener Sezession (a Àustria), Style 1900, Style Noville, Florale, Stile Liberty (a Itàlia), Modernismo (a Espanya). Si bé existeix certa relació que els fa reconeixibles com a part del mateix corrent, en cada país el seu desenvolupament es va expressar amb característiques distintives.
D'acord amb Francisco Rico, la paraula «Modernisme» va ser un calc d'una tendència heterodoxa pel que fa al catolicisme tradicional, condemnada com modernisme per Lleó XIII i Pío X, i debatuda en les dues últimes dècades. Posteriorment va ser un calc despectiu del modern, fins que els modernistes la van adaptar com signe d'identitat.
dijous, 25 de setembre del 2008
a.
Bases de Manresa, són el document presentat com a projecte per una ponència de la Unio Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25 i 27 de març de 1892
b.
c.
divendres, 19 de setembre del 2008
Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924). Els seus pares decidiren tornar a el Vendrell, d'on era originari el seu pare, l'any 1853. Després s’instalúlaren a Barcelona, on Guimerà cursà estudis als escolapis; ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista. Formà part del grup Jove Catalunya i fou un dels fundadors de la revista "La Renaixensa", que esdevingué un diari, del qual arribà a ser el director. Concorregué als Jocs Florals del 1877, en els quals obtingué un èxit extraordinari en emportar-se'n els tres premis i ser proclamat Mestre en Gai Saber. Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924). El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català. Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria. La seva activitat com a dramaturg comença amb la representació de Gal·la Placídia, l'any 1879. La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes. La primera comprèn des de la peça esmentada fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic: Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) Mar i cel (1888), Rei i monjo (1890) i La boja (1890). La segona (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de carter realista i social: La sala d'espera (1890), La Baldirona (1892), En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar, entre d'altres. La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa: Arran de terra (1901), Andrònica (1905), L'aranya (1906) i La reina jove (1911), entre d'altres. La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època, en un esforç per reviure els èxits de la joventut: Indíbil i Mandoni (1917), Al cor de la nit (1918), Joan Dalla (1921). La seva triple activitat com a poeta, dramaturg i polític li valgué una gran popularitat. Fou nomenat fill adoptiu de Barcelona i el seu enterrament fou una autèntica manifestació popular.
Gal·la Placídia
Gal·la Placídia és una tragèdia en tres actes i en vers del drama, posteriorment l'obra va ser convertida en òpera amb música de Jaume Pahissa. L'acció transcorre a Barcelona l'any 416, i se centra en dos personatges històrics: Ataülf, rei got, i Gal·la Placídia, filla de l'emperador romà Teodosi. A la cort d'Ataülf arriba des de Roma el jove got Sigeric, que és nomenat oficial de la guàrdia del rei. Existeix malestar entre els guerrers per l'esposori d'Ataülf amb la romana Gal·la Placídia. Un d'aquests guerrers, Verneulf, vol agredir-la i és condemnat a mort. Però aconsegueix l'indult al confessar el seu secret amor a Gal·la Placídia i a l'explicar-li que ell la va salvar de morir el dia en què va caure presonera. Gal·la Placídia vol venjar-se del seu marit i al mateix temps se sent fascinada per Verneulf. Aquest li ofereix el seu ajut per tornar a Roma, la seva pàtria, i per matar a Ataülf. La reina vacil·la, però finalment correspon a l'amor de Verneulf. Mentrestant, els guerrers obliguen al rei a lluitar contra els romans. Verneulf cobreix la fugida de Gal·la Placídia i mata a Ataülf a traïció. Però és sorprès pels guerrers fidels al rei i mor al costat de Gal·la Placídia, que ha tornat buscant Verneulf. Sigeric és proclamat rei. L'odi entre gots i romans, gairebé mític, determina el destí dels personatges, que quan pretenen alliberar-se d'ell moren. La grandesa d'ànima de Verneulf, les vacil·lacions sentimentals de Gal·la Placídia i l'absoluta submissió d'Ataülf a la seva dona són els punts claus de l'obra.